Història de Museros

Per a parlar de la història i de la personalitat de Museros, cal fer referència a una descripció del llibre Museros. Geografia, història i patrimoni, dels escriptors Abel Soler i Ramon Yago, que diu:  

“La proximitat de la gran ciutat s’ha fet sentir en múltiples aspectes al llarg de la història, però sense restar personalitat al poble de Museros, que –per damunt dels canvis econòmics recents– conserva amb orgull la imatge tradicional d’un poble valencià dedicat a la terra. Les cases de llaurador obrades de rajola massissa, el caràcter afable i planer de la gent, els camps ben irrigats i plantats de taronger, les ermites i els masos emblanquinats de calç, les cadires de bova al voltant de la llar, i alguns carros que encara circulen pels camins, evoquen –tot plegat– un passat eminentment agrícola, que encara és present.

“Abans de la revolució neolítica, quan l’ésser humà era encara nòmada -i molts milers d’anys enrere-, l’àrea de Museros i els seus voltants, eren ben diferent de com els coneixem ara. Una marjal aigualosa, plena de tolls, canyars i mosquits, s’estenia per tot aquest territori. L’expansió demogràfica, i la transformació del mode de subsistència cap a la producció i el sedentarisme, va propiciar el desenvolupament d’una agricultura rudimentària basada en el cultiu del cereal. De finals d’aquesta època, data el primer nucli d’habitants del terme de Museros, un poblat d’agricultors i pastors, assentats a l’ombria d’una de les muntanyetes dels Germanells, fa ara uns 5.000 anys. Durant els segles següents, el sorgiment de rutes de transhumància, i posteriorment, l’establiment de relacions d’intercanvi entre les dues capitals comarcals, durant l’època romana – València i Sagunt-, contribuïren al desenvolupament de diversos assentaments al voltant de les rutes comercials i de comunicació. A mitjans del segle I aC, durant l’època d’esplendor de l’Imperi Romà, es va consolidar el sistema clàssic d’explotació agrícola basat en les conegudes vil·les romanes.

Després de diversos segles de crisis econòmiques i polítiques, i canvis mediambientals, i gràcies al prolongat esforç dels agricultors musulmans -que habitaren el nostre territori durant cinc segles-, va donar com a resultat el característic paisatge d’horta. Cereals, fruiters, hortalisses, farratges i fibres tèxtils abastien la ciutat de València. La primeria descripció geogràfica de l’entorn de Museros data de l’any 1232, quan Jaume I donà l’alqueria de Museros als cavallers de l’ordre militar de Sant Jaume. El 8 de juliol de 1235, els soldats de Jaume I prengueren la plaça de Museros. I al 9 d’octubre, els habitants musulmans de Museros, al igual que la resta de musulmans, abandonaren pacíficament aquestes terres cap a l’exili.

A partir d’aquest moment, s’inicia un regnat cristià característic per la convivència entre musulmans i cristians, entre colonitzadors i aborígens, i entre religiosos i civilitzacions distintes i confrontades. A més de les múltiples crisis demogràfiques, que afectarien a la comarca des del segle xiv al xvii, causades per les pestes, les guerres, la migració cap a la ciutat i la precarietat econòmica dels camperols medievals. Una continuada fluctuació entre la inestabilitat social i la prosperitat econòmica.

Durant la primera meitat del segle xviii, Museros va experimentar un ritme d’expansió econòmica i demogràfica sense precedents. Cada vegada eren més les terres llaurades, els secans romputs, la mà d’obra disponible i les collites obtingudes. A mitjans de segle s’experimentà un boom demogràfic que incrementà el número joves desocupats i el de jornalers de l’horta. El censos municipals de finals del segle, ens permet entendre l’estructura socioeconòmica de Museros com un poble dedicat totalment a l’agricultura, entre llauradors i jornalers. Entre els anys 1700 i 1800, es va dur a terme la transformació de l’explotació agrícola, la qual va passar d’una horta extensiva de vinyes i cereals de regadiu -pròpia dels segles xiii i xvii-, a un paisatge agrícola densificat en tots els aspectes -propi dels segles xix i xx-. Aquesta transformació va dur amb ella la construcció de noves cases i barraques, una proliferació de la mà d’obra i la intensiva producció de productes amb eixida comercial.

 Els inicis del segle xix estigueren marcats per l’estancament del comerç marítim, la invasió napoleònica (1808), la sequera, la fam, la Guerra del Francés (1808-1813), el règim absolutista de Ferran vii i més tard el nou sistema liberal. L’agricultura d’exportació es va configurar com l’eix central de la nova societat capitalista valenciana. A finals de segle, les diferències entre els rics –una minoria-, i els jornalers –la gran majoria de la població-, s’accentuaren. El segle xix finalitzà amb la Guerra de Cuba (1889), en la qual participaren i moriren molts joves de la comarca.

L’any 1902 arribà al poble un dels invents més importants del seglexx: la llum elèctrica. També, va suposar un avanç, la implantació del trenet elèctric València-Rafelbunyol, que passava per Museros des del l’any1903, i que substituïa el vell tramvia de cavalls. La politització de la societat local, i la seua divisió irreconciliable en dos bàndols –la majoria d’esquerres i la minoria de dretes – ocorregué en Museros en paral·lel amb la resta de l’estat, durant els escassos anys que durà la II República. Al mateix temps, el poble s’enfrontava a la crisi econòmica del cultiu de la taronja i la ceba, motivada per les repercussions internacionals del crac del 29.

Després de la Guerra Civil Espanyola, la comarca de l’Horta Nord va patir anys de duríssima repressió, que es saldà amb la vida de centenars de persones executades a Paterna, entre els anys 1939 i 1942. L’alcalde de Museros, durant els anys del règim franquista, va ordenar pavimentar els carrers i les places del centre, com a solució a la crònica desocupació que patien molts jornalers del poble. Projecte que havia quedat ajornat a causa de la guerra. L’any 1950 es va construir la casa consistorial, i quatre anys després, el projecte de habitatges de protecció oficial sobre l’antic hort de Xufa. Per aquella època era molt normal trobar als carrers jugadors de pilota valenciana, i al famós trio de Museros constituït pel Ferreter, Ruiz i el Xato.

 Els anys 60 suposaren un procés accelerat d’expansió demogràfica i desenvolupament econòmic, marcat per l’assentament d’indústries de capital forà i l’arribada de castellans com a mà d’obra, que canviaria per a sempre l’aspecte de Museros. Per acollir a tots aquest nouvinguts es va urbanitzar l’antic Camí de Fondo, per a convertir-lo en una moderna avinguda, ara coneguda com l’avinguda del País Valencià. La industrialització del poble, el desenvolupament de nous serveis i la reducció del número de treballadors de la terra, va precedir l’arribada de la societat de consum i l’estil de vida nord-americà. Tota classe d’automòbils convivien amb els cavalls, ases, bous i muls que residien als corrals. L’agricultura va deixar de ser la font principal d’ingressos i molts joves decidien provar sort a les oficines i fàbriques de la ciutat.

 La modernitat havia arribat a Museros i amb ella la televisió, la llibertat d’expressió, les reivindicacions socials i polítiques, i la democràcia.

 Font: Llibre Museros. Geografia, Història i Patrimoni.